divendres, 15 d’octubre de 2010

El camí que no anava enlloc

"No gaire lluny d'aquí, hi havia un camí petit, petit, que no anava enlloc. I això que els camins acostumen a anar sempre a un lloc o altre, però aquest no. Feia unes quantes voltes, pujava una mica amunt, tirava una mica avall, però en definitiva, el que es diu anar, anar, no anava enlloc. I com que no anava enlloc doncs no l'agafava mai ningú i ningú no el molestava, es va anar fent estret de tantes plantes i flors que van anar naixent a les vores. També els ocells preferien els arbres del seus costats per fer el niu. I els conills van omplir de caus el seus voltants..
Però, el que són les coses! un bon dia, un senyor que tenia molta pressa i anava perdut va trobar el camí i es va posar molt content perquè quan es té pressa i es va perdut trobar-se un camí és una cosa molt important.
El que passa, és que després de resseguir-lo amunt i avall, va cridar tot enfadat: -Aquest camí no va enlloc! Quin fàstic! I se'n va anar rondinant a veure si en trobava un altre.
El camí, quan va sentir els crits de l'home, va quedar molt preocupat. Aquell senyor s'havia enfadat amb ell i l'havia insultat perquè no anava enlloc. Que potser era dolent no anar enlloc? va pensar.
I va creure que potser sí, que no anar enlloc devia ser una cosa terrible. I es va anar posant molt i molt trist pensant que si no anava enlloc ningú no voldria caminar-hi mai, i que acabaria desapareixent engolit per les flors. Quin senstit té un camí si no hi passa mai ningú?- va pensar. I les fulles dels abres se li van tornar grogues i li van començar a caure a terra omplint-lo de colors.
Però resulta que un bon dia, un noi i una noia que s'estimaven molt, tot buscant llocs solitaris, van descobrir-lo i emocionats van ressaguir-lo a poc a poc, perquè ja se sap que l'amor és lent i els qui s'estimen no tenen cap pressa ni ganes d'anar enlloc.
I ell li deia a ella: - Però estàs segura que m'estimaràs sempre?. I ella li responia: -Jo sí, i tu m'estimaràs sempre?
Perque ja se sap que els qui s'estimen tenen molta por de perdre l'amor, i s'hi aferren com si no existís res més... perquè potser no existeix res més.
També al cap d'uns dies van descobrir-lo dos vellets, d'aquells que van amb gorra i bastó, i quan van adonar-se que no anava enlloc, perquè els vellets se'n adonen de seguida d'aquestes coses, van posar-se molt content, perquè els vellets passegen i passegen, però mai no van enlloc, no us havieu fixat mai?
I un va dir a l'altre:- T'hi fixes, aquest camí sembla fet expressament per les nostres cames. I l'altre va respondre: - I per al nostre cor, perquè tot el que varem viure depressa i sense comprendre quan érem joves ara ho podem interpretar a poc a poc.
Un altre dia, i per casualitat, van descobrir-lo dos nenes que jugaven. I com que el camí no anava enlloc, elles van poder imaginar-se que anava on elles volien.
I una va dir a l'altra: - A mi em sembla que aquest camí va a la lluna. I l'altra va afegir: - No, va fins a un país llunyà on són els grans qui van a l'escola i nosaltres fem de guàrdies urbanes dels carrers.
I encara un altre dia va ser un pintor que buscava llocs amagats, qui va descobrir el camí. I quan va veure que no anava enlloc es va posar molt content perquè va pensar que allà podia pintar tranquil perquè hi devia passar poca gent i amb poca pressa. I no va dir res, perquè els pintors quan pinten mai no diuen res, estan tant entusiamats amb aquells colors, formes i tot allò que veuen, que què voleu que diguin...
I mentrestant, tota la gent que tenia molta pressa passava pel costat d'aquell camí rondinant:
- Aquest camí no va enlloc! Quin fàstic!
Però ell, el camí, ja no estava trist quan els sentia, perquè havia après que, de vegades, no anar enlloc és una de les coses més meravelloses que es poden fer en aquesta vida."

(  extret de "Contes per un món millor" d'Enric Larreula)